Mirada fèrtil

Mirada fèrtil: Fertil look

La Mirada fèrtil és la capacitat dels artistes per a veure el món de manera original, aquesta capacitat es considera més important que les seves habilitats o qualitats per a crear imatges o objectes.

Amm la mirada fèrtil, els artistes ens ajuden a veure les coses quotidianes de manera diferent.

Els pintors impressionistes ens ensenyaven a veure els colors dels paisatges i objectes que es veia quan la llum reflectia sobre ells, és a dir, no pintaven objectes; pintaven la llum que reflectien els objectes.

Antoni Tàpies ens ha ensenyat a veure les coses més humils i atrotinades d’una manera diferent. Utilitzava objectes vells, portes trencades i brutes o deixalles, i amb la seva mirada fèrtil, ha fet que els nostres ulls vegin aquests objectes des d’un altre punt de vista.

Joan Brossa ha transformat els objectes més corrents i insignificants en objectes carregats de poesia. Sense la seva mirada fèrtil i creativa no es pot veure com un obridor de botelles és més que un obridor de botelles. Ha fet que la nostra imaginació sigui creativa, igual quan ho és per un nen a la seva infància.

Marcel Duchamp va posar un urinari en una exposició d’art i el va titular Font, fins i tot el va signar amb un pseudònim com si fos l’obra feta per un artista. Amb aquest acte, que va escandalitzar molta gent, Duchamp va demostrar que qualsevol objecte quotidià pot ser contemplat de la mateixa manera que contemplem una obra d’art tradicional.

 Impressionistes:

L’Impressionisme és un moviment pictòric que sorgeix a França a finals del S. XIX en contra de les fórmules artístiques imposades per l’Acadèmia Francesa de Belles Arts, que fixava els models a seguir i patrocinava les exposicions oficials al Saló parisenc. L’objectiu dels impressionistes era aconseguir una representació del món espontània i directa. L’Impressionisme parteixen de l’anàlisi de la realitat. Fins ara la pintura reproduïa un escenari en què passava un esdeveniment que conformava el missatge per a l’espectador. Ara, es vol que l’obra reprodueixi la percepció visual de l’autor en un moment determinat, la llum i el color real que emana de la natura en l’instant en què l’artista el contempla. Se centraran en els efectes que produeix la llum natural sobre els objectes i no en la representació exacta de les seves formes, ja que la llum tendeix a difuminar els contorns. Veuen colors que conformen coses, i això és el que plasmen, formes compostes per colors que varien en funció de les condicions atmosfèriques i de la intensitat de la llum. Tot això fa que elaborin una sèrie d’un mateix objecte en diferents circumstàncies atmosfèriques i temporals, no els importa l’objecte, sinó les variacions cromàtiques que pateix aquest al llarg del dia. Els impressionistes van eliminar els detalls minuciosos i tan sols van suggerir les formes, emprant per a això els colors primaris (blau, vermell i groc) i els complementaris (taronja, verd i violeta). Van aconseguir oferir una il·lusió de la realitat aplicant directament sobre el llençpinzellades de colorcurtes i juxtaposades.

Claude Monet:

És un dels pintors que més contribueix a l’Impressionisme. Mai va derivar cap a altres corrents artístics, sinó que es va mantenir fidel a l’Impressionisme fins a la seva mort. La seva màxima preocupació és plasmar la vibració cromàtic-lumínica en els seus llenços. La llum engendra el color i la forma. Els seus temes preferits són les marines, les escenes fluvials i els paisatges.

Impressió sol naixent (1872), de Claude Monet

Impressió sol naixent (1872), de Claude Monet

Impressió sol naixent (1872), de Claude Monet.  Quan aquesta pintura de Monet va ser exposada per primer cop va ser criticada per molta gent perquè no respectava el que, en aquell moment, es considerava que havia de ser una obra artística. En canvi, avui dia es considera tot el contrari: és una de les pintures més famoses i importants de la història de l’art. Ha canviat la percepció, ha canviat la valoració social, malgrat que ara veiem les mateixes formes i els mateixos colors que quan va ser exposada per primer cop

L'estació de Saint Lazard

L’estació de Saint Lazard, Claude Monet

Passeig amb parasol

Passeig amb parasol, Claude Monet

Regata a Argenteuil

Regata a Argenteuil, Claude Monet

Les roselles

Les roselles, Claude Monet

La catedral de Rouen

La catedral de Rouen, Claude Monet

Edouard Manet

Edouard Manet (1832-1883) se situa a cavall entre el realisme i l’Impressionisme. Molts han classificat el seu estil com a naturalista perquè es basa en l’observació de la realitat i la seva plasmació sense cap alteració. Representa la vida tal qual, sense adorn ni metàfora. Per això les seves obres susciten escàndols i polèmiques com en el seu Esmorzar sobre l’herba que va provocar l’hostilitat dels crítics conservadors. El tema ja comptava amb antecedents en el Renaixement, però Manet ho interpreta adequant-lo a la modernitat. El mateix succeeix amb Olimpia, per la seva nuesa no va necessitar deesses ni muses com en el Renaixement i en el Barroc, sinó que representava el nu d’una prostituta, una dona de la vida contemporània. Per captar la realitat i la fugacitat utilitzar la pinzellada ràpida i empastada, tret que identificarà a l’Impressionisme. Per això es podria dir que Manet va ser el seu precursor.

Mira aquest vídeo sobre Le déjeuner sur l’herbe, de Edouard Manet:
Edu3.cat

Olimpia, Edouard Manet

Olimpia, Edouard Manet

Emorzar sobre l'herba, Edouard Manet

Emorzar sobre l’herba, Edouard Manet

Edouard Manet

Claude monet pintant la seva dona al seu estudi flotant, Edouard Manet

Dadisme:

És un moviment que es desenvolupa entre 1926 i 1934. A causa de la Primera Gerra Mundial els artistes tindran un sentiment de rebuig i rebel·lia enfront de les normes establertes. Hi ha un sentiment de desesperació, es produeix una crisi de l’esperit d’aquests artistes. Els dadaistes que en un principi havien somiat a crear un art nou, es troben amb situació paradoxal: artistes amb els quals havien col·laborat abans de la guerra: de la nit al dia són enemics els uns dels altres. Aquesta situació causa un enorme xoc, i ells manifesten un sentiment de rebuig. No només cap a la guerra (que no tots els fan, recordem els futuristes) sinó tot l’ordre cultura establert. Seran uns autèntics rebels. Postura extravagant, de provocació, de negació, de destrucció enfront de tot allò establert. Es va considerar com una mera farsa, una burla que l’únic que volia era cridar l’atenció, quan el que realment volien (i van aconseguir) és proposar una reflexió sobre el concepte d’art, d’estètica, de bellesa. Ells es pregunten: qui decideix que això és art? ¿Per què això és bonic i això no, i qui ho diu? Pregunta crucial per al desenvolupament de l’art contemporani. Van portar al món a una reflexió i l’art no serà el mateix després d’ells. Però sí que és cert que aquesta reflexió la plantejaran des de la burla, des de la sàtira, des de la provocació absoluta. Es produeix alhora en focus molt diferents: Barcelona, Nova York, París, Colònia, Berlín, Hannover, … Però el focus principal estarà a Zuric (Suïssa) perquè s’havia declarat un país neutral durant la Primera Guerra Mundial, i allí van molts artistes que intenten fugir del conflicte bèl·lic. Allà hi ha un cabaret, que esdevé lloc de reunió: Cabaret Voltaire, Zuric. Lectures poètiques que anaven il·lustrades de crits de sanglots, de xiulets … Lectures amb vestits que elaboraven ells mateixos, músiques amb sorolls, … En aquestes lectures: paraules absurdes sense significat ja diverses veus, intentant significar com l’home ha d’enfrontar-se i lluitar contra un món amenaçador i de destrucció. És en aquest cabaret on sorgeix el dadaisme: Donada: no vol dir res, va ser triat a l’atzar elegit entre les paraules d’un diccionari. També s’ha dit que és una doble afirmació en romanès. O un cavall de joguina. Però ells van dir que no significava res. Aquest intent per demostrar que va ser elegit de manera casual al·ludeix a un dels seus principis: l’atzar és una cosa fonamental. No se sotmeten a cap normativa de cap tipus, defensen llibertat absoluta de creació.

Marcel Duchamp:

Mira aquest vídeo sobre Marcel Duchamp:

Peigne, Marcel Duchamp

Peigne, Marcel Duchamp

In Advance of the Broken Arms, Marcel Duchamp

In Advance of the Broken Arms, Marcel Duchamp

Font, Marcel Duchamp

Font, Marcel Duchamp

Pull at 4 pins , Marcel Duchamp

Pull at 4 pins , Marcel Duchamp

Portabotelles, Marcel Duchamp

Portabotelles, Marcel Duchamp

Roda de bicicleta, Marcel Duchamp

Roda de bicicleta, Marcel Duchamp

El Ready-made:

El terme Ready-made qualifica un objecte que l’artista agafa de la realitat. Aquest objecte ja està confeccionat (està apunt ready i fet made) i l’artista no hi fa cap mena de treball ni modifica-lo. Tan sols l’ha seleccionat sense que aparentment aquest tingués cap mena de sentit artístic. Simplement l’agafa, el firma i l’anomena una obra d’art. Els ready-mades estan vinculats a l’activitat de l’artista Marcel Duchamp, ell mateix va descriure el terme com a: “Objecte usual promogut a la dignitat d’objecte d’art per la simple elecció de l’artista”. L’acció i l’actitud de Duchamp fou ben clara:

“Duchamp oferí el 1913 al públic la Roda d’un bicicleta, quelcom quotidià, profà, desproveït de l’aurèola artística i amb una clara intenció provocativa. El 1917 abandonà la pintura i va enviar (sota el nom de R. Mutt) a una exposició la famosa obra Urinoir (Urinari) o Font, essent ell mateix membre del jurat. Amb motiu de la refutació de l’obra va escriure: “Alguns afirmen que la Font de R. Mutt és immoral, vulgar; altres, que és un plagi, un simple article d’instal·lació. Però la Font del senyor Mutt és tan immoral com ho pot ser una banyera… que el senyor Mutt hagi produït o no la Font amb les seves pròpies mans, és irrellevant. L’ha escollit. Ha pres un element normal de la nostra existència i l’ha disposat de tal forma que la seva determinació de finalitat desapareix darrera del nou títol i del nou punt de vista; ha trobat un nou pensament per aquest objecte”. La font va ser un d’entre els objectes que Duchamp seleccionà i que declarà com a obres pròpies, ready-made o ready-made aidés si hi afegia alguna altra cosa.

L’acció de Duchamp ha desencadenat moltes conseqüències per l’art del segle XX. Aprofundeix en la proposta cubista de superació de les tècniques tradicionals i encara més, en l’aproximació de l’art a la realitat.”

Ref: MARCHÁN FIZ, SIMÓN. Del arte objetual al arte de concepto.

Podem dir que Duchamp, amb el seu gest, allibera els objectes de les seves determinacions d’utilitat i consum. Recupera l’objecte com a tal, amb la seva simple aparença formal, tot descontextualitzant-lo i allunyant-lo de la seva utilitat. Així es perd el sentit original de l’objecte i es permet que n’apareguin noves associacions interpretatives. Duchamp posa títol a un objecte i l’exposa com si fos una obra d’art. Amb aquesta operació proclama que qualsevol cosa pot ser motiu d’una articulació artística. Aquest fet serà molt important per entendre l’art i els procediments que aniran apareixent posteriorment. A part de fer variar les característiques de les obres, Duchamp està també dient que en l’art objectual el procés artístic possibilita la realització d’obres sense que l’artista hagi de disposar d’una habilitat o un coneixement manual tradicional. El procés, en aquest cas, es sustenta en la relació que establim amb les coses del nostre entorn i amb el fet de poder escollir-les i pensar-les lliurement. Emfasitza la voluntat i la selecció del creador que declara qualsevol objecte obra d’art.

Epílogo sobre la sensibilidad ‘postmoderna’. Madrid: Akal, 1994. Pàg. 160-161

Antoni Tàpies:

Mira aquest vídeo d’Antoni Tàpies, ell mateix ens explica una mica com es la seva mirada fèrtil.

http://www.ccma.cat/tv3/alacarta/programa/Com-treballava-Antoni-Tapies/video/3938810/

Antoni Taìes

Antoni Tàpies

Antoni Taìes

Antoni Tàpies

Antoni Taìes

Antoni Tàpies

Antoni Tapies

Antoni Tàpies

Joan Brossa:

És possiblement el poeta avantguardista català més important de la segona meitat del segle XX.

Fou un dels fundadors del grup artístic avantguardista Dau al Set (1948) i un dels primers defensors de la poesia visual de la literatura catalana. La seva obra creativa abraçava tots els aspectes de l’art: la poesia, la prosa, el cinema, el teatre, la música, el cabaret, les arts escèniques, la màgia, el circ i les arts plàstiques. De fet, per a Brossa no existien diferències entre els diversos gèneres; afirmava que «els gèneres artístics són mitjans diferents per expressar una realitat idèntica. Són els costats d’una mateixa piràmide que coincideix al punt més alt».

En aquest vídeo veuras com uns estudiants intenten portar la mirada fèrtil d’en Joan Brossa a les seves aules per crear un projecte sobre imatge i multimèdia.
Edu3.cat

Una forma particular d’usar els objectes amb una voluntat comunicativa ha estat el treball realitzat en forma de poesia visual i poemes objecte.

La poesia visual té el seu origen en l’art del segle xx i en els moviments plàstics i literaris que reaccionen contra la poesia tradicional. Els cal·ligrames de Guillaume Apollinaire i de Joan Salvat-Papasseit i Josep Maria Junoy a Catalunya en són precedents.

La poesia visual pretén crear significats utilitzant la matèria tradicional de la poesia, la paraula, i afegint-hi elements propis de la imatge i la plàstica.

El cal·ligrama és una composició poètica en què les lletres s’ordenen amb relació al contingut del text.

Els poemes objecte es construeixen a partir d’objectes domèstics i de la cultura popular i de masses.

El poema objecte extreu dels objectes significats a partir de la seva aparença, del seu ús habitual, de l’acoblament amb altres objectes i de les expressions del llenguatge popular.

En l’obra de Joan Brossa s’encreuen l’abstracció i la vida quotidiana. A partir de l’ús d’objectes domèstics i quotidians (cadenes de vàter, banderes, pilotes, pintes, plats…), fa referència a conceptes abstractes (justícia, religió, política, art, guerra…).

Aquest procés de connexió d’objectes i conceptes abstractes es duu a terme a través de la ironia, la descontextualització, el refús de la distinció entre paraula i objecte, els jocs de paraules, l’associació lliure… Brossa construeix un món personal que ens fa redescobrir la percepció de la realitat.

La seva obra té molta influència en els grups avantguardistes del país i ha estat reconeguda oficialment al final de la seva vida.

Elegia al che,1969-1978, Joan Brossa

Elegia al Che,1969-1978, Joan Brossa

La clau de la clau,1989, Joan Brossa

La clau de la clau,1989, Joan Brossa

País (1988), Joan Brossa

País (1988), Joan Brossa

Contes (1986), Joan Brossa

Contes (1986), Joan Brossa

Eclipse, Joan Brossa

Eclipse, Joan Brossa

Anuncis