La composició

La composició:

La composició és la distribució en l’espai dels elements gràfics i plàstics que formen un missatge visual o una obra d’art.

A good composition stops a viewer in his tracks, you can guide him around your work and keep him interested.

 

Qualitats d’una composició:

En la composició intervenen diferents qualitats: forma, mesura, textura, proporció i color. No formen el missatge visual d’una manera aïllada, sinó que estableixen relacions entre ells que poden ser de relació i de posició dins d’un espai.

Cadascuna d’aquestes qualitats i relacions dels elements gràfics influeix en el que percebem d’un missatge visual, en el seu contingut. Per a compondre un missatge visual, cal tenir en compte com atreuen la mirada cadascun dels elements gràfics i saber-los ordenar correctament per a fer arribar el missatge al receptor de la manera més efectiva.

El contingut fa referència a allò que vol comunicar el missatge.

En aquest enllaç pots practicar amb les composicions canviant el color, la massa o la textura:

http://www.edu365.cat/eso/muds/visual/composicio/index.htm

Composicio Edu365.cat

Composicio Edu365.cat

Esquemes compositius:

L’esquema compositiu és un conjunt de línies principals sobre els quals s’organitzen els espais on es situaran els elements visuals.

Hi ha diferents tipus de composicions, aquí tens algunes:

Composicions

Composicions

Hi ha composicions simples i compostes, com aquesta obra de Murillo amb composició simple en forma de L invertida:

Nen traient-se les puces, Murillo

Nen traient-se les puces, Murillo

O aquestes dues obres amb una composició composta:

La rendicio de Breda, de Diego Velazquez

La rendició de Breda, de Diego Velazquez

Una moderna Olimpia, de Cézanne

Una moderna Olimpia, de Cézanne

Parlarem d’equilibri visual si l’atracció visual dels elements es compensa.

Fray Angélico

El pes visual:

El pes visual és la capacitat d’atreure la mirada que tenen els elements d’un missatge visual. Per exemple, una forma gran té més pes visual que una forma petita, o una forma de color clar té més pes visual que una forma fosca.

Visaul Weight: describes how much something in an image “pulls” your eye to look at it.

El pes visual és fonamental per a entendre la composició. La composició consisteix a ordenar els pesos visuals de les diferents formes que intervenen en un missatge visual per tal de fer arribar de la millor manera possible el contingut del missatge al receptor.

En aquesta obra, Interior holandès (1928), de Joan Miró, el cercle gran blanc té més pes visual en aquesta composició. Els colors lluminosos tenen més pes visual que els foscos i les formes grans tenen més pes visual que les petites.

Interior holandès (1928), de Joan Miró

Interior holandès (1928), de Joan Miró

 

Visual weight is a concept that describes how much something in an image “pulls” your eye to look at it. Imagine that you have an almost entirely white image with a small black dot in it. That black dot will pull your eye immediately; it carries a lot of visual weight.

Raphael vs Rubens (Renaixement vs Barroc)

Raphael vs Rubens (Renaixement vs Barroc)

In this image above, these two paintings are depicting similar scenes.  The one of the left, by Raphael, is from the Renaissance, and uses a time tested triangle for its composition.  It conveys stability and strength, as well as some religious symbolism.  The image on the right, by Rubens, uses two diagonals and a more dynamic composition.  Notice how the shapes create a triangular frame for the child.  The main diagonal is often reinforced by lines running parallel to it.  Look at all the lines made by the legs, the arms and the cloth that all echo the main diagonal.

Rubens - Mars and Rhea

Rubens – Mars and Rhea

This painting, of Mars and Rhea by Rubens, is a great example.  Look at how obvious the volumetric light coming in from the upper left is in establishing the secondary diagonal.  The darker area of Mars’ cloak against the lighter portion continues the line under the armpit, over the cupid’s head and down to Rhea’s hand.  Rhea’s arm, the statue in the upper right, Cupid’s arm and Mars’ leg in the back all follow the same line, driving in the main diagonal of the composition.  Around these shapes are place beautiful curves and accents that play against diagonals.

Quines línies veus en aquesta fotografia de Henri-Cartier-Bresson?

Pots també pensar on està el pes visual?

Henri Cartier-Bresson

Henri Cartier-Bresson

Es veuen fàcilment dues línies, una és la diagonal que va des de les cames de la noia fins al cap del noi, i una altra des del cap de la noia fins a la cama esquerra (dreta des del nostre punt de vista) del noi. On es creuen les línies, per aquesta fotografia, seria el punt de més pes visual.

Henri Cartier-Bresson

Henri Cartier-Bresson

 

Qualitat: La forma

La forma és l’aparença externa d’un objecte. D’una manera senzilla, les formes es poden classificar en diversos tipus:
Formes geomètriques: són les formes construïdes amb regle i compàs. Les formes geomètriques planes bàsiques són el quadrat, el triangle equilàter i la circumferència. Normalment, les formes geomètriques transmeten més sensació d’ordre i fredor que les orgàniques.

Piet Mondrian

Piet Mondrian

Activitat TIC:

Amb aquesta aplicació web Aplicació per crear composicions geomètriques pots crear un quadre amb formes geomètriques com el de Piet Mondrian.

Formes orgàniques: són les formes delimitades per un contorn lliure fet a mà alçada. Les formes orgàniques es perceben més lliures, dinàmiques i espontànies. Són formes més expressives que les geomètriques.

El somriure de les ales flamejants, de Joan Miró

El somriure de les ales flamejants, de Joan Miró

 

Normalment, les formes orgàniques i irregulars tenen més pes visual que les formes geomètriques i regulars. Són més expressives, càlides i personals. La forma geomètrica és més freda i impersonal.

Segons la direcció, la línia recta pot ser horitzontal, vertical o obliqua.

La línia horitzontal es relaciona amb la tranquil·litat, la serenitat, la quietud, la mort; la línia vertical es relaciona amb l’elevació, l’equilibri, l’estabilitat, l’energia; la línia obliqua es relaciona amb la tensió, l’esforç per l’alçament o el defalliment.

La línia corba suggereix dinamisme, i com que no té angles, no es percep agressiva. També s’associa a la calidesa, l’agitació, la manca d’equilibri, l’expressió, l’emotivitat. La línia trencada és aguda, inquietant, agressiva.

Línies en la composició

Línies en la composició

Qualitat: La textura

La textura és la qualitat tàctil dels objectes. La textura, juntament amb la forma i el color, és una de les maneres de personalitzar una línia o un pla.

En una pintura, en una escultura o en l’arquitectura, la textura és sempre la qualitat tàctil dels materials amb els quals s’han creat. En canvi, en una imatge impresa, les textures són sempre suggerides gràficament.

Es poden aconseguir textures gràfiques manualment i per mitjans tècnics. Una manera senzilla de texturar, de sensibilitzar, un paper manualment és posar-lo al damunt d’una superfície i fregar-hi un llapis. Utilitzant trames de punts i línies també es poden aconseguir textures gràfiques per a personalitzar una forma. Normalment les textures rugoses tenen més pes visual que les llises.

Hi ha artistes, com Antoni Tàpies, que donen una gran importància a les qualitats tàctils dels materials que utilitzen en les seves obres. Un traç en una obra seva no és solament una forma, és una forma matèrica, que té tacte, textura. Tàpies utilitza una gran varietat de materials: pintures mats i brillants, vernissos, sorres, teles, fustes, papers, etc.

Formació de matèria (2009), d'Antoni Tàpies

Formació de matèria (2009), d’Antoni Tàpies

Hatching (ombrejat en anglès) s’utilitza per crear textures a partir de línies.

Stippling (puntillisme en anglès) s’utilitza per crear textures a partir de punts.

Hatching - Ombrejats

Hatching – Stippling – Ombrejats

Per més informació de Hatching i Stippling: Hatching i Stippling

Qualitat: La mesura

La mesura fa referència a les dimensions d’una forma. En un comunicat visual, la mesura és sempre un concepte de relació: una mesura és gran o petita amb relació a altres mesures amb les quals la comparem.

Normalment, les formes més grans tenen més pes visual que les petites.  

La mesura dels objectes és també un indicador de profunditat. L’experiència visual ens diu que les coses, a mesura que s’allunyen, es veuen més petites. Si volem indicar que un objecte és més lluny que un altre, el representarem més petit.  

Si la veiem separada de qualsevol altre objecte que ens serveixi per a comparar-la, no tenim cap referència per a respondre. Però si la contextualitzem, podem dir que es tracta d’una pintura de grans dimensions, encara que no sapiguem quants centímetres mesura, per comparació a les mesures d’una persona.

En aquest quadre de Ramon Casas (1866-1932), les figures de l’home muntat a cavall i l’home caigut a terra tenen més pes visual gràcies al fet que són més grans que la resta de persones més petites que hi ha al fons. El contrast que hi ha entre les mesures del guàrdia muntat a cavall i de l’home caigut i les mesures de la resta de persones crea la percepció de profunditat.

La càrrega (1902), de Ramon Casas

La càrrega (1902), de Ramon Casas

Qualitat: La proporció

La proporció és la relació de mesures que hi ha entre les diferents formes d’un missatge visual.

Quan es diu que una persona té el cap massa petit, s’està aplicant el concepte de proporció. Un cap no és petit per si mateix, sinó que és petit si es compara amb l’alçada de la persona o amb la resta de parts del cos. Això passa perquè tenim un model de quines són les proporcions naturals.

Al llarg de la història, hi ha hagut períodes en què la proporció, l’equilibri i l’harmonia han estat les preocupacions principals; en uns altres, no hi ha hagut gens d’interès per construir el missatge visual tenint en compte les proporcions naturals, i encara en uns altres, el que s’ha pretès ha estat deformar i exagerar per transmetre dramatisme, estats d’ànim, espiritualitat, etc.

Normalment, les formes desproporcionades tenen més pes visual que les formes proporcionades.

L’art i l’arquitectura de la Grècia clàssica (segles v i iv aC) i del Renaixement (segles xv-xvi) es caracteritzen per expressar un model ideal de bellesa basat en la proporció, en què tots els elements de la pintura, l’escultura i l’arquitectura transmetin sensació d’equilibri, harmonia i ordre.

Diadumen (segle V aC), de Policlet

Diadumen (segle V aC), de Policlet

En l’art romànic del segle xi, a l’edat mitjana, la relació entre les mesures dels objectes representats estan en funció del seu valor simbòlic i no pas de com són en la realitat.

En el frontal d’Esquius, la figura central de Crist és més gran perquè simbòlicament Crist és més important que els apòstols i no pas perquè sigui més gran o estigui més a prop. El pintor no s’ha preocupat per mantenir una proporció natural entre els diferents personatges.

Frontal d'Esquius (segle XI)

Frontal d’Esquius (segle XI)

En l’art modern també és molt normal que els artistes no es preocupin per les proporcions naturals. En el quadre El crit, d’Edvard Munch, l’artista ha exagerat i ha deformat voluntàriament les formes de la composició per tal d’accentuar la sensació de dramatisme i angoixa que vol transmetre.

Les formes “desproporcionades”, que no s’ajusten a la proporció natural, tenen més pes visual i es perceben més dramàtiques i expressives que les que s’ajusten a la proporció natural.

El crit (1893), d'Edvard Munch

El crit (1893), d’Edvard Munch

Tipus de composicions

Normalment, el que es pretén en una composició és aconseguir que aquesta estigui equilibrada. Una composició equilibrada, anivellada, és aquella en què el pes visual dels diferents elements plàstics es compensen entre si.

Segons com s’ordenin els elements d’una composició podem aconseguir un equilibri estàtic o un equilibri dinàmic:

Equilibri estàtic

En una composició estàtica, els elements gràfics s’ordenen seguint els eixos bàsics de la composició, fonamentalment l’horitzontal i el vertical.
Aquest tipus de composició normalment transmet sensacions de fredor, equilibri. És un tipus de composició poc emotiva.

Un exemple d’aquest tipus de composició és el frontal romànic d’Esquius, que té un esquema compositiu molt senzill.

Frontal d'Esquius (segle XI)

Frontal d’Esquius (segle XI)

Equilibri dinàmic

En una composició dinàmica tenen més importància les diagonals i les línies obliqües i corbes.

En aquest tipus de composició cal equilibrar els pesos visuals jugant amb la posició, la mesura, el color, la textura i la forma dels diferents elements gràfics de manera que transmetin sensació de moviment. Una composició dinàmica és més càlida i emotiva que una composició estàtica.

Un exemple d’aquest tipus de composició és el quadre Davallament, de Caravaggio (1571-1610). Aquesta composició transmet el moviment i el dramatisme de l’acció de dipositar un cos a terra.

6a00d8341bfb1653ef015390c43c8e970b

 

 

Qualitat: El color

La teoria del color la trobaràs a: El color

La temperatura del color fa referència amb la fredor o la calidesa dels colors. Els colors càlids es perceben alegres, estimulants i extravertits, són més expansius, tenen més pes visual. Per contra, els colors freds són més seriosos i tristos, són més introspectius.

Encara que no hi ha cap regla exacta per a separar els colors freds i els càlids, es considera que el vermell és el color càlid principal, mentre que el blau és el color fred bàsic.

Els colors càlids tenen més pes visual que els colors freds.

Considerem que els colors més vius, que són els que es mouen al voltant del vermell, són càlids i que els que es mouen al voltant del blau són freds. La línia que divideix el cercle cromàtic pot servir de referència.

Colors càlids i freds

Colors càlids i freds

Colors càlids = warm colors

Colors freds = cold colors

La temperatura de color es mesura en graus Kelvin (ºK) , i és possible mesurar la temperatura de color d’una escena, de forma precisa, amb un dispositiu anomenat termocolorímetre.

Els tons de color vermellosos i ataronjats són els més càlids i corresponen a temperatures de color més baixes. Els tons freds blavosos i violetes tenen temperatures de color altes.

Escala en Kelvins

Escala en Kelvins

Exemples de quadres amb colors càlids:

Els girasols, de Van Gogh

Els girasols, de Van Gogh

Night cafe, de Van Gogh

Night cafe, de Van Gogh

 

Exemple de quadres amb colors freds:

 

Nit estrellada, de Vincent Van Gogh

Nit estrellada, de Vincent Van Gogh

Gammes cromàtiques:

En un comunicat visual podem utilitzar un conjunt de colors, aquest conjunt es diu gamma cromàtica, hi ha dues gammes, la gamma harmònica i la gamma contrastada:

Gamma harmònica: tons propers al cercle cromàtic, és a dir, colors propers entre ells en el cercle cromàtic, es perceben: equilibrades i relaxants.

Gamma Harmònica

Gamma Harmònica

Gamma Harmònica

Gamma Harmònica

 

Gamma contrastada: tons allunyats en el cercle cromàtic, és a dir, colors distanciats entre ells en el cercle cromàtic, es perceben: estridents i actives.

Gamma contrastada

Gamma contrastada

Gamma contrastada

Gamma contrastada

Percepció del color:

El color blau es pot relacionar amb el mar i el cel, espais oberts i relaxants. S’associa amb la profunditat i la concentració, la calma i la tranquil·litat i també amb la frescor i la netedat (l’aigua).

El color groc es relaciona amb el sol, la vida, la llum, el somriure i el plaer. També es relaciona amb l’or i, per tant, amb la riquesa i la distinció.

El color vermell s’associa amb la passió, la sensualitat i la violència i també a la temeritat, el perill i el risc, la riquesa. És per això que més d’un cop les companyies asseguradores s’han plantejat que els cotxes de color vermell paguin pòlisses més cares, ja que es considera que els seus propietaris tendeixen a una conducció més agressiva i temerària i que, per tant, tenen un risc més alt de patir un accident.

El color negre és el color del dol, però també representa l’elegància i la seriositat.

El color blanc representa la puresa.

El color verd es relaciona amb el món natural; a més, transmet equilibri, seguretat, confiança. Molts senyals utilitzen el verd per a indicar situacions positives: els semàfors, les indicacions de sortida…

Llum i ombra:

La il·luminació creada amb la llum i l’ombra s’utilitza de manera expressiva en un missatge visual. Hi ha dos tipus bàsics d’il·luminació: la il·luminació difusa i la il·luminació dura.

En la il·luminació difusa les parts més il·luminades i les més fosques tenen un contrast molt suau; en canvi, en la il·luminació dura aquest contrast és molt alt.

La il·luminació dura accentua els valors expressius i el dramatisme de la imatge, en canvi, la il·luminació difusa és més descriptiva, ja que el que pretén és bàsicament visualitzar l’escena representada.
La il·luminació dura té més pes visual que la difusa.
Amb la tècnica del clarobscur s’aconsegueix, en una superfície plana, la sensació de zones il·luminades i de zones de penombra aplicant diferents valors de gris o diferents colors.

Clar obscur

Clar obscur

Clar obscur

Clar obscur

Anuncis